Escrits personals!

Aquí podreu escriure fragments d'obres que vos hagin interesat, frases... per que siguin comentats.
Vos agrairia que xerrasiu del que toca i no de les eleccions de catalunya, ni si algú s'ha llegit el llibre, que fassi un resum...
Grasies.

poden ser fragmetns de llibres en castella?

luis cambron martinez wrote:poden ser fragmetns de llibres en castella?

Tu que creus ?

que si

luis cambron martinez wrote:que si

Ilús.

perfavor el moderador del topic hem pdoria contestar per veure si pot ser en castella?

jajja tu no et rendeixis així m'agrada jejeje

luis cambron martinez wrote:que si

Els hauries de traduir.

Fuster Pizá Pilar wrote:Aquí podreu escriure fragments d'obres que vos hagin interesat, frases... per que siguin comentats.
Vos agrairia que xerrasiu del que toca i no de les eleccions de catalunya, ni si algú s'ha llegit el llibre, que fassi un resum...
Grasies.

Viscaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!

Jo vos don les gràcies, personalment. En tenia moltes, de ganes de tenir aquest tòpic obert.

Cualcú s'ha parat a pensar què som de nit? No som nosaltres mateixos sencers, tal com tenim la visió de nosaltres mateixos en que, si o si, hi ha un aspecte d'imatge, quasi mai ignorat. A propòsit, no és una entelèquia, és física. La nostra identitat vé representada pel rostre. La gent, al recordar-nos, la primera cosa que sol tenir en ment és la cara. En la foscor no tenim aquesta cara. Si de cas, en podriem esbrinar una altra a partir del tacte, però no vé al cas. No tenim ni taques de naixement, ni color de pell, ni d'ulls. Tant sols superfícies. Tot això és perquè la imatge que ens cream cada cop que recordam està formada pels fotons que arribaren en el seu moment als nostres ulls i, en la foscor, això no passa. Jo vos convid a perdre aquesta identitat per un moment o per sempre, segons cadascú, per reafirmar la que queda.

Bardají Edu wrote:Cualcú s'ha parat a pensar què som de nit? No som nosaltres mateixos sencers, tal com tenim la visió de nosaltres mateixos en que, si o si, hi ha un aspecte d'imatge, quasi mai ignorat. A propòsit, no és una entelèquia, és física. La nostra identitat vé representada pel rostre. La gent, al recordar-nos, la primera cosa que sol tenir en ment és la cara. En la foscor no tenim aquesta cara. Si de cas, en podriem esbrinar una altra a partir del tacte, però no vé al cas. No tenim ni taques de naixement, ni color de pell, ni d'ulls. Tant sols superfícies. Tot això és perquè la imatge que ens cream cada cop que recordam està formada pels fotons que arribaren en el seu moment als nostres ulls i, en la foscor, això no passa. Jo vos convid a perdre aquesta identitat per un moment o per sempre, segons cadascú, per reafirmar la que queda.

i com identificaries algú posant per cas que la vida fos fosca(sense reconeixement de rostre... així com tu ho dius)??

Bardají Edu wrote:Cualcú s'ha parat a pensar què som de nit? No som nosaltres mateixos sencers, tal com tenim la visió de nosaltres mateixos en que, si o si, hi ha un aspecte d'imatge, quasi mai ignorat. A propòsit, no és una entelèquia, és física. La nostra identitat vé representada pel rostre. La gent, al recordar-nos, la primera cosa que sol tenir en ment és la cara. En la foscor no tenim aquesta cara. Si de cas, en podriem esbrinar una altra a partir del tacte, però no vé al cas. No tenim ni taques de naixement, ni color de pell, ni d'ulls. Tant sols superfícies. Tot això és perquè la imatge que ens cream cada cop que recordam està formada pels fotons que arribaren en el seu moment als nostres ulls i, en la foscor, això no passa. Jo vos convid a perdre aquesta identitat per un moment o per sempre, segons cadascú, per reafirmar la que queda.

Mmmm... m'agrada es teu punt de vista, Edu, però saps? a mi no me passa mai o quasi mai això de recordar una persona pel rostre. Sempre que pens en algú pens molt més en la seva manera de ser i de reaccionar i d'actuar, i possiblement en el que va passar la darrera vegada que vaig veure-la, de què vam xerrar i si vaig estar d'acord amb el que va dir que pensava, no sé si m'explic.
Això me dóna peu a fer-te una comparació amb els llibres, ja que som a l'apartat de literatura. Jo quan llegesc, mai, però mai, mai, i aiò sí que t'ho assegur, mai els pos cara als personatges. Fins i tot si me'l descriuen físicament. Per jo els personatges dels llibres són personalitats, tarannàs, i sí que par atenció si l'autor destaca una característica física en especial, però res més, per jo no són físics, són molt més psicològics que una altra cosa. No sé, n'he parlat de vegades amb gent d'aquest tema, i he obtingut respostes molt variades. M'agradaria que me diguéssiu si voltros els veis la cara cada vegada que l'obra gira al voltant d'aquests personatges o simplement feis com jo i definiu el personatge amb una sèrie de trets més mentals.
Per tant, vull aclarir, per jo el personatge pren identitat amb les seves actuacions i intervencions, així que per jo un personatge que no té un paper rellevant en una història, és buid, per molt que físicament me l'hagin descrit amb pèls i senyals.

Fuster Pizá Pilar wrote:Aquí podreu escriure fragments d'obres que vos hagin interesat, frases... per que siguin comentats.
Vos agrairia que xerrasiu del que toca i no de les eleccions de catalunya, ni si algú s'ha llegit el llibre, que fassi un resum...
Grasies.

Mira, Pilar, ara mateix se m'ocorr un fragment de La Pell Freda, el llibre que vàrem llegir l'any passat que me va parèixer increïblement expressiu, o més aviat descriptiu. És del moment en què el protagonista està desanimat perquè els citauca no vénen i no poden posar en pràctica la tècnica de les explosions per eliminar-los:

‎"Allà dins el temps s'alentia; la vida es veia des de la perspectiva dels cucs. Aquells dies, allà dins, em sentia a mig camí entre la vida i la mort. Allà tot es reduïa a un parell d'impulsos, matar i estimar, i els dos se'm negaven: ells no venien i ella era ells."
La pell freda, Albert Sánchez Piñol.

Ferrer Ortas Júlia wrote:

Bardají Edu wrote:Cualcú s'ha parat a pensar què som de nit? No som nosaltres mateixos sencers, tal com tenim la visió de nosaltres mateixos en que, si o si, hi ha un aspecte d'imatge, quasi mai ignorat. A propòsit, no és una entelèquia, és física. La nostra identitat vé representada pel rostre. La gent, al recordar-nos, la primera cosa que sol tenir en ment és la cara. En la foscor no tenim aquesta cara. Si de cas, en podriem esbrinar una altra a partir del tacte, però no vé al cas. No tenim ni taques de naixement, ni color de pell, ni d'ulls. Tant sols superfícies. Tot això és perquè la imatge que ens cream cada cop que recordam està formada pels fotons que arribaren en el seu moment als nostres ulls i, en la foscor, això no passa. Jo vos convid a perdre aquesta identitat per un moment o per sempre, segons cadascú, per reafirmar la que queda.

Mmmm... m'agrada es teu punt de vista, Edu, però saps? a mi no me passa mai o quasi mai això de recordar una persona pel rostre. Sempre que pens en algú pens molt més en la seva manera de ser i de reaccionar i d'actuar, i possiblement en el que va passar la darrera vegada que vaig veure-la, de què vam xerrar i si vaig estar d'acord amb el que va dir que pensava, no sé si m'explic.
Això me dóna peu a fer-te una comparació amb els llibres, ja que som a l'apartat de literatura. Jo quan llegesc, mai, però mai, mai, i aiò sí que t'ho assegur, mai els pos cara als personatges. Fins i tot si me'l descriuen físicament. Per jo els personatges dels llibres són personalitats, tarannàs, i sí que par atenció si l'autor destaca una característica física en especial, però res més, per jo no són físics, són molt més psicològics que una altra cosa. No sé, n'he parlat de vegades amb gent d'aquest tema, i he obtingut respostes molt variades. M'agradaria que me diguéssiu si voltros els veis la cara cada vegada que l'obra gira al voltant d'aquests personatges o simplement feis com jo i definiu el personatge amb una sèrie de trets més mentals.
Per tant, vull aclarir, per jo el personatge pren identitat amb les seves actuacions i intervencions, així que per jo un personatge que no té un paper rellevant en una història, és buid, per molt que físicament me l'hagin descrit amb pèls i senyals.

M'agrada. M'encanta el que me dius. De totes maneres la imatge que tenc jo d'una persona si que ve representada pel rostre. Dic representada perquè no és tota ella, cosa que no la determina més que físicament, però és una referència que em ve al cap, la primera. Crec que és perquè simplement amb la cara tenc la part més singular que pot arrossegar la resta de trets (que poden ser-ho també, de singulars, però és singular el conjunt, no el total). En canvi, per a recordar tots els trets potser tendria que fer un esforç una mica major, sempre parlant de mi a l'hora de recordar persones. Jo cualcuna vegada si que he posat rostre als personatges dels llibres, però ha sigut arrel d'una descripció física o psicològica que m'ha recordat a cualcú conegut i, des d'aquell moment li he posat la cara d'algun amic, familiar o de la noia que m'agradava (com em va passar en el llibre de Una história en la história) de manera totalment involuntària. Ara que m'escolt a mi mateix, sembla divertit.

LLopis Poncell Bernat wrote:

Bardají Edu wrote:Cualcú s'ha parat a pensar què som de nit? No som nosaltres mateixos sencers, tal com tenim la visió de nosaltres mateixos en que, si o si, hi ha un aspecte d'imatge, quasi mai ignorat. A propòsit, no és una entelèquia, és física. La nostra identitat vé representada pel rostre. La gent, al recordar-nos, la primera cosa que sol tenir en ment és la cara. En la foscor no tenim aquesta cara. Si de cas, en podriem esbrinar una altra a partir del tacte, però no vé al cas. No tenim ni taques de naixement, ni color de pell, ni d'ulls. Tant sols superfícies. Tot això és perquè la imatge que ens cream cada cop que recordam està formada pels fotons que arribaren en el seu moment als nostres ulls i, en la foscor, això no passa. Jo vos convid a perdre aquesta identitat per un moment o per sempre, segons cadascú, per reafirmar la que queda.

i com identificaries algú posant per cas que la vida fos fosca(sense reconeixement de rostre... així com tu ho dius)??

No era això en el que em centrava en el text, però bé, ja que demanes, doncs per la veu, principalment. De totes maneres, el que propòs és un judici als altres oblidant del tot el físic i, amb nosaltres mateixos un esforç per definir-nos una mica més, si és necessari.

si el fragment de l'obra que vull posar la he de traduir no trob que estigui be..

M'agrada. M'encanta el que me dius. De totes maneres la imatge que tenc jo d'una persona si que ve representada pel rostre. Dic representada perquè no és tota ella, cosa que no la determina més que físicament, però és una referència que em ve al cap, la primera. Crec que és perquè simplement amb la cara tenc la part més singular que pot arrossegar la resta de trets (que poden ser-ho també, de singulars, però és singular el conjunt, no el total). En canvi, per a recordar tots els trets potser tendria que fer un esforç una mica major, sempre parlant de mi a l'hora de recordar persones. Jo cualcuna vegada si que he posat rostre als personatges dels llibres, però ha sigut arrel d'una descripció física o psicològica que m'ha recordat a cualcú conegut i, des d'aquell moment li he posat la cara d'algun amic, familiar o de la noia que m'agradava (com em va passar en el llibre de Una história en la história) de manera totalment involuntària. Ara que m'escolt a mi mateix, sembla divertit.

: ) Molt interessant com funcionen ses ments... Mira, en relació a això que has dit de que potser si un personatge te recorda un amic o un comegut o algú, te puc dir que a mi exactament així no m'ha passat però el que sí que m'ha passat és que un personatge d'una història me recordi un personatge d'una altra. I arriba a ser molt paranoic, perquè clar, quan me top per segona vegada amb aquella personalitat, automàticament es meu cervell li atribueix totes ses qualitats que descrivia s'autor de sa primera història, i que clarament no li ha han passat pes cap a nes segon escriptor, però no sé, és com fusionar els dos personatges en un. : )

Ferrer Ortas Júlia wrote:

Bardají Edu wrote:
M'agrada. M'encanta el que me dius. De totes maneres la imatge que tenc jo d'una persona si que ve representada pel rostre. Dic representada perquè no és tota ella, cosa que no la determina més que físicament, però és una referència que em ve al cap, la primera. Crec que és perquè simplement amb la cara tenc la part més singular que pot arrossegar la resta de trets (que poden ser-ho també, de singulars, però és singular el conjunt, no el total). En canvi, per a recordar tots els trets potser tendria que fer un esforç una mica major, sempre parlant de mi a l'hora de recordar persones. Jo cualcuna vegada si que he posat rostre als personatges dels llibres, però ha sigut arrel d'una descripció física o psicològica que m'ha recordat a cualcú conegut i, des d'aquell moment li he posat la cara d'algun amic, familiar o de la noia que m'agradava (com em va passar en el llibre de Una história en la história) de manera totalment involuntària. Ara que m'escolt a mi mateix, sembla divertit.

: ) Molt interessant com funcionen ses ments... Mira, en relació a això que has dit de que potser si un personatge te recorda un amic o un comegut o algú, te puc dir que a mi exactament així no m'ha passat però el que sí que m'ha passat és que un personatge d'una història me recordi un personatge d'una altra. I arriba a ser molt paranoic, perquè clar, quan me top per segona vegada amb aquella personalitat, automàticament es meu cervell li atribueix totes ses qualitats que descrivia s'autor de sa primera història, i que clarament no li ha han passat pes cap a nes segon escriptor, però no sé, és com fusionar els dos personatges en un. : )

Sa veritat és que si, és bastant misteriós. Això que dius que te passa, quin embull! No me veig en la situació d'haver de ser conscient en tot moment de quina obra estic llegint i quines qualitats són aquelles que jo he relacionat incorrectament amb el personatge de la mateixa.

mare meva quins textes mes raros xd

luis cambron martinez wrote:mare meva quins textes mes raros xd

Tu sí que ets raro...

Bardají Edu wrote:Cualcú s'ha parat a pensar què som de nit? No som nosaltres mateixos sencers, tal com tenim la visió de nosaltres mateixos en que, si o si, hi ha un aspecte d'imatge, quasi mai ignorat. A propòsit, no és una entelèquia, és física. La nostra identitat vé representada pel rostre. La gent, al recordar-nos, la primera cosa que sol tenir en ment és la cara. En la foscor no tenim aquesta cara. Si de cas, en podriem esbrinar una altra a partir del tacte, però no vé al cas. No tenim ni taques de naixement, ni color de pell, ni d'ulls. Tant sols superfícies. Tot això és perquè la imatge que ens cream cada cop que recordam està formada pels fotons que arribaren en el seu moment als nostres ulls i, en la foscor, això no passa. Jo vos convid a perdre aquesta identitat per un moment o per sempre, segons cadascú, per reafirmar la que queda.

Tothom hauria de tenir aquesta forma de pensar i deixar de costat els prejudicis relacionats amb el físic, me sembla que tots aquells que estan acomplexats per com són físicament tendrien una millor oportunitat de ser qui són "interiorment". M'ha agradat molt el teu text, Edu, et fa pensar diferent sobre allò que feim continuament sense adonarnos: etiquetar les persones només per la cara. Molt bon text (:

si,edu tens motla rao en alquest text..pero tristement al mon el que vivim pareix que es molt mes improtant ser wapo i tenir un fisic extraordinari que poseir inteligencia i aquest altres coses que realemnt et fan ser una persoan especial i tot aixo.
jo crec que hi ha molt poques persones que quan cercan a una persona diguin.. ami el fisic mes iwal..ami el que m'importa es com es per dedins..peque ens deixam influencair molt..

Busquets Andrea wrote:

Bardají Edu wrote:Cualcú s'ha parat a pensar què som de nit? No som nosaltres mateixos sencers, tal com tenim la visió de nosaltres mateixos en que, si o si, hi ha un aspecte d'imatge, quasi mai ignorat. A propòsit, no és una entelèquia, és física. La nostra identitat vé representada pel rostre. La gent, al recordar-nos, la primera cosa que sol tenir en ment és la cara. En la foscor no tenim aquesta cara. Si de cas, en podriem esbrinar una altra a partir del tacte, però no vé al cas. No tenim ni taques de naixement, ni color de pell, ni d'ulls. Tant sols superfícies. Tot això és perquè la imatge que ens cream cada cop que recordam està formada pels fotons que arribaren en el seu moment als nostres ulls i, en la foscor, això no passa. Jo vos convid a perdre aquesta identitat per un moment o per sempre, segons cadascú, per reafirmar la que queda.

Tothom hauria de tenir aquesta forma de pensar i deixar de costat els prejudicis relacionats amb el físic, me sembla que tots aquells que estan acomplexats per com són físicament tendrien una millor oportunitat de ser qui són "interiorment". M'ha agradat molt el teu text, Edu, et fa pensar diferent sobre allò que feim continuament sense adonarnos: etiquetar les persones només per la cara. Molt bon text (:

Aix... què difícil però alhora què preciosa és sa vida... : )

Ferrer Ortas Júlia wrote:

luis cambron martinez wrote:mare meva quins textes mes raros xd

Tu sí que ets raro...

Digues que si. Però aquesta paraula, crec jo, que té massa càrrega negativa. Simplement diguem que actuam segons raonaments llògics. De totes maneres ser estrany no ho trob negatiu. El preocupant és ser un incomprès.

jo no soc estrany xd estrany es en salom xd