Escrits personals!

Javi Monroig wrote:lo de que la felicitat es fcil d'aconseguir jo crec que es vertader i falç en certa mesura.
els sentiments no son absoluts, sino que son graduals, i tu mateis decideixes com de ambicios ets a la vida. pots elegir conformarte amb una vida sense complicacions, sentinte be en tot moment, o pots arriscarte a ser una persona de veres feliç, i estar disposat a patir per a aconseguir la vertadera felicitat, que sira mes dolça despres d'aver passat a traves d'aquests moments dolents.

Tambe crec que la felicitat es pot trobar en l'admiracio de la bellesa en l'art (perque crea -per a mi- el mateix sentiment al meu interior) com la musica, una musica grandiosa i seductora, un cuadre equilibrat i armònic, un poema expresiu i simbòlic... En contraposició a la bellesa de l'art i reobrint el tema de la bellesa humana, crec sincerament que no hi ha persones perfectes, tot son topics de bellesa imposats per la societat, i deuriem acceptar els defectes dels altres com a part de la bellesa del conjunt de la persona. Ja se que es un topic i pareix que ho dic perque es lo politicament correcte, pero sincerament crec que aixi deuria ser.

respecte a lo que vares dir, julia, de que cerques una persona que pense com tu, en part, crec que lo que fa magica una relacio, mes que la comoditat es la sorpresa, que l'altra persona sigui imprevisible per a tu, que amplii la teva visio del mon i et faci caure en coses en que mai t'havies parat a pensar. aquesta relacio hauria de ser de qualitat reciproca, no unidirecciona, per a ser una relacio IDILICA (reiter: es la meva opinio)

Us deix una pregunta, podeu respondre tots excepte en Javi. Té relació amb això que ha dit:

Entre carregar-vos la vostra felicitat o carregar-vos la de la persona que més estimau, quina tirarieu per la borda?

com ja t'he dit alguna vegada, jo crec que sense infelicitat i patiment no hi ha feliitat, així com sense blanc no podriem entendre el negre i sense la calor no entendriem el fred. Crec que es imprescindible un contrast d'emocions per a que aquestes siguin realment intenses. Per molt que t'agradi fer una cosa, si la fas continuament el cos mateix et demanara altres coses crec. per exemple:si a una persona el fa feliç fer esport el cos demanara estimuls intelectuals, ecara que no li faci tan feliç com l'esport. Si fa mig any que es va lesionar i es recupera totalment, a l'hora de tornar a fer l'esport aquest al.lot sirà el mes feliç del mon. en canvi, si no deixa mai de fer exercici se sentira be, un sentiment placid i agradable, pero no arribara a la felicitat que jo cerc.

D acord, no contestare xDD

Javi Monroig wrote:com ja t'he dit alguna vegada, jo crec que sense infelicitat i patiment no hi ha feliitat, així com sense blanc no podriem entendre el negre i sense la calor no entendriem el fred. Crec que es imprescindible un contrast d'emocions per a que aquestes siguin realment intenses. Per molt que t'agradi fer una cosa, si la fas continuament el cos mateix et demanara altres coses crec. per exemple:si a una persona el fa feliç fer esport el cos demanara estimuls intelectuals, ecara que no li faci tan feliç com l'esport. Si fa mig any que es va lesionar i es recupera totalment, a l'hora de tornar a fer l'esport aquest al.lot sirà el mes feliç del mon. en canvi, si no deixa mai de fer exercici se sentira be, un sentiment placid i agradable, pero no arribara a la felicitat que jo cerc.

D acord, no contestare xDD

Crect que t'estàs mirant una mica massa el melic quan dius això. Conec infinitat de gent que fà esport i el cap no li demana treball i viceversa. Cadascú és com és i troba la felicitat a la seva manera.

I A LA RESTA D'USUARIS DEL FÒRUM, PODRIEU CONTESTAR LA PREGUNTA.

Crec que tiraria la meva perque si aquella es feliç, jo tendre mes possiblitats de ser-ho des de el meu punt de vista.

Fuster Pizá Pilar wrote:Crec que tiraria la meva perque si aquella es feliç, jo tendre mes possiblitats de ser-ho des de el meu punt de vista.

Pot ser tendries més possibilitats de ser-ho, però i si no fos així ? Quina triaries ? Jo, sa veritat, no ho sé; supòs que dependria de sa situació en que em pogués trobar en aquell moment.

jo depenent qui fos la altra persona.. es adir si m'importa tiraria la mia per la borda.. ara si no m'inporta.. tiraria la seva.. tambe depen molt de la situacio...i de la relacio amb la persona..

Salom Carlos wrote:

Fuster Pizá Pilar wrote:Crec que tiraria la meva perque si aquella es feliç, jo tendre mes possiblitats de ser-ho des de el meu punt de vista.

Pot ser tendries més possibilitats de ser-ho, però i si no fos així ? Quina triaries ? Jo, sa veritat, no ho sé; supòs que dependria de sa situació en que em pogués trobar en aquell moment.

En una altre situació? Triaria tirar per la borda la meva felicitat per la mateixa rao d'abans.

Salom Carlos wrote:

Fuster Pizá Pilar wrote:Crec que tiraria la meva perque si aquella es feliç, jo tendre mes possiblitats de ser-ho des de el meu punt de vista.

Pot ser tendries més possibilitats de ser-ho, però i si no fos així ? Quina triaries ? Jo, sa veritat, no ho sé; supòs que dependria de sa situació en que em pogués trobar en aquell moment.

Oblida't de la situació. O et carregues la teva felicitat amb totes ses seves lletres o sa de sa persona que més estimes, no en queda d'altra.

luis cambron martinez wrote:jo depenent qui fos la altra persona.. es adir si m'importa tiraria la mia per la borda.. ara si no m'inporta.. tiraria la seva.. tambe depen molt de la situacio...i de la relacio amb la persona..

He especificat abans que és la de la persona que més estimes. Supòs que si és aixi t'importa.

perdoan edu no havia llegit be.. llavonces d'aquesta manera..tiraria la meva per la borda..supos que l'amor cap aquesta persona no me permetria deixar que li passes res dolent.

Jo ho tenc clar, la meva directament =) segur que no perdria tant.

Edu, bona pregunta. HAuriem de tenir en coompte l'estimacío que hi tenim cap a la persona però com tu dius si és la que més estimam inplica que és una part important de la nostra vida de manera que si tiram la nostra per la borda fent feliç aquesta persona tendriem més possibilitats de tornar a se feliç, en canvi si tiram la seva per algun motiu,tenir aquesta persona aprop o alguna cosa que ens ''beneficii'' seria una cosa beneficiosa per tu momentàniament perquè estiries aprop de la persona que estimes però estareis aprop d'una persona constantment trista i ens acabaria per perjudicar i fer-mos infelissos a nosaltres mateixos.

Javi Monroig wrote:com ja t'he dit alguna vegada, jo crec que sense infelicitat i patiment no hi ha feliitat, així com sense blanc no podriem entendre el negre i sense la calor no entendriem el fred. Crec que es imprescindible un contrast d'emocions per a que aquestes siguin realment intenses. Per molt que t'agradi fer una cosa, si la fas continuament el cos mateix et demanara altres coses crec. per exemple:si a una persona el fa feliç fer esport el cos demanara estimuls intelectuals, ecara que no li faci tan feliç com l'esport. Si fa mig any que es va lesionar i es recupera totalment, a l'hora de tornar a fer l'esport aquest al.lot sirà el mes feliç del mon. en canvi, si no deixa mai de fer exercici se sentira be, un sentiment placid i agradable, pero no arribara a la felicitat que jo cerc.

D acord, no contestare xDD

M'encanta Javi! M'encanta tot com ho has dit. Lo de que és un camí està clar, i perfecte com ho ha reflexat n'Edu, i això que acabes de dir, crec que és sa base i sa clau de sa felicitat! Totalment d'acord. Gràcies per donar sa teva opinió.

Us deix una pregunta, podeu respondre tots excepte en Javi. Té relació amb això que ha dit:

Entre carregar-vos la vostra felicitat o carregar-vos la de la persona que més estimau, quina tirarieu per la borda?[/quote]


Edu, m'agrada aquesta pregunta.
I mira, sense cap dubte te donc sa meva resposta:
Te propòs un seguit d'indicacions per seguir es camí des meus pensaments. Posem que me fas aquesta pregunta i jo, com que sóc una persona egoïsta (bé, no exactament, això, a nes final explicaré lo que seria) te dic que la de la persona que més estim, val? En aquest cas en principi ell/ella deixaria de ser feliç, no? però jo continuaria amb la meva felicitat. Bé, idò lo que jo crec és que això no és de cap manera possible perquè jo no podria ser de mai feliç si la persona que més estim en aquest món no ho fos. M'explic? És a dir, jo me moriria veient que aquella persona no és feliç.
Llavors, vist que sa primera opció mos duu a sa infelicitat tant a nes meu estimat com a mi, anam per es camí de sa segona: triï carregar-me sa meva felicitat. I s'argument que t'expòs és es mateix que abans: partesc de s'idea que si ell és feliç, jo també i a la inversa (si ell no ho és, jo tampoc). Per tant, no me pots fer infeliç si no el fas infeliç primer a ell, saps?
És a dir que sa pregunta cau per es seu propi pes.

Tot això ho dic xerrant d'una visió de la felicitat com molt completa, no? és a dir, la felicitat amb tot lo que comporta. Si poguéssim dividir-la en fragments infinitament petits (df, ha, ha, ho pillaran es físics) en els quals fos possible carregar-se simplement un parell d'aquests fragments que no alteren completament sa totalitat de sa felicitat, està clar que triaria destruir sa meva part i no sa seva. (perquè encara que t'estigui posant un cas en què es primer argument que he donat no compti, es segon és fonamental i importantíssim fins i tot en aquest cas.)


Ah, i de tota manera, he d'aclarir una cosa: per jo, abans de fer aquests dos camins ja de per si, amb ses condicions que tu has marcat (la teva felicitat o la de LA PERSONA QUE MÉS ESTIMES) ja no dónen peu a seguir el primer camí que he recorregut, ja que pens que si de veritat estimes una persona com a ningú més, si l'estimes no tries mai destruir la seva felicitat, és que ni t'ho planteges. Si tries acabar amb la felicitat de la persona que més estimes, des de la meva concepció de l'amor, significa que no l'estimes ni de bon tros. Per tant per al primer camí tenim ja dos arguments que el fan inviable.

(He escrit totes ses idees sense tenir en compte en cap moment si aquesta persona t'estima a tu o no, això no hi influeix en absolut)

He estat pensant bé la resposta a la teva pregunta perquè no és fàcil decidir que felicitat tirarías per la borda i, per molt que li he donat voltes, crec que, per mi és impossible triar qualsevol. M'explico: si jo triés desfer de la meva felicitat i fer que l'altra persona la conservés estaria fent una cosa que em fes sentir bé amb mi mateixa: anteposar la felicitat d'un altre a la meva pròpia. Però amb això faria que jo em sentís feliç, de manera que seguiria conservant la meva felicitat. D'altra banda, si triés la meva felicitat abans que la de l'altre i veiés que aquesta persona no és feliç per la meva decisió, llavors la meva felicitat se n'aniria en orris perquè aquesta decisió no podria fer-me feliç.
No se si m'he expressat bé, he intentat que fos el més senzill possible.

Ferrer Ortas Júlia wrote:
Edu, m'agrada aquesta pregunta.
I mira, sense cap dubte te donc sa meva resposta:
Te propòs un seguit d'indicacions per seguir es camí des meus pensaments. Posem que me fas aquesta pregunta i jo, com que sóc una persona egoïsta (bé, no exactament, això, a nes final explicaré lo que seria) te dic que la de la persona que més estim, val? En aquest cas en principi ell/ella deixaria de ser feliç, no? però jo continuaria amb la meva felicitat. Bé, idò lo que jo crec és que això no és de cap manera possible perquè jo no podria ser de mai feliç si la persona que més estim en aquest món no ho fos. M'explic? És a dir, jo me moriria veient que aquella persona no és feliç.
Llavors, vist que sa primera opció mos duu a sa infelicitat tant a nes meu estimat com a mi, anam per es camí de sa segona: triï carregar-me sa meva felicitat. I s'argument que t'expòs és es mateix que abans: partesc de s'idea que si ell és feliç, jo també i a la inversa (si ell no ho és, jo tampoc). Per tant, no me pots fer infeliç si no el fas infeliç primer a ell, saps?
És a dir que sa pregunta cau per es seu propi pes.

Tot això ho dic xerrant d'una visió de la felicitat com molt completa, no? és a dir, la felicitat amb tot lo que comporta. Si poguéssim dividir-la en fragments infinitament petits (df, ha, ha, ho pillaran es físics) en els quals fos possible carregar-se simplement un parell d'aquests fragments que no alteren completament sa totalitat de sa felicitat, està clar que triaria destruir sa meva part i no sa seva. (perquè encara que t'estigui posant un cas en què es primer argument que he donat no compti, es segon és fonamental i importantíssim fins i tot en aquest cas.)


Ah, i de tota manera, he d'aclarir una cosa: per jo, abans de fer aquests dos camins ja de per si, amb ses condicions que tu has marcat (la teva felicitat o la de LA PERSONA QUE MÉS ESTIMES) ja no dónen peu a seguir el primer camí que he recorregut, ja que pens que si de veritat estimes una persona com a ningú més, si l'estimes no tries mai destruir la seva felicitat, és que ni t'ho planteges. Si tries acabar amb la felicitat de la persona que més estimes, des de la meva concepció de l'amor, significa que no l'estimes ni de bon tros. Per tant per al primer camí tenim ja dos arguments que el fan inviable.

(He escrit totes ses idees sense tenir en compte en cap moment si aquesta persona t'estima a tu o no, això no hi influeix en absolut)

Bé, vaig deixar el comentari només havent llegit la pregunta i ni tan sols vaig mirar si hi havia alguna resposta per la qual cosa he de dir que estic increïblement sorpresa amb la teva perquè és exactament el que jo volia dir, penses exactament el mateix que jo i ho has expressat molt millor, sens dubte.
A més m'he fixat que en un moment deies: "sóc una persona egoïsta (Bé, no exactament, aixó, a ons final explicaré el que seria) ". Però després no l'has explicat.
Si, com jo crec, tens la mateixa idea que jo respecte a aquest tema, crec que el que intentaves dir és que tot el món és egoista, ens agradi o no. Però no un egoista des del punt de vista dolent. És a dir, cada ésser humà actua per aconseguir un objectiu: la felicitat.
Cada acció es fa per aconseguir la felicitat, no hi ha cap gest desinteressat, no existeix el "altruisme absolut". Si comparteixo el meu menjar amb algú que no té, ho faig, no només perquè tingui alguna cosa per portar-se a la boca, sinó perquè em fa feliç. D'altra manera no ho faríem.
Amb això, jo trec com a conclusió que l'egoisme vist des d'aquest punt de vista no és dolent sempre que no només afecti a la teva felicitat sinó a la dels altres.
Esper que sigui això al que et referies.

A veure, us demanaria que em diguessiu una de les dues opcions sense donar-hi voltes, però es igual, us explic LA ÚNICA RESPOSTA POSSIBLE. Us carregarieu la felicitat de l'altra persona, i sense dubtar.

És impossible deixar de ser feliç a propòsit, no té cap llògica ni una. Perquè entengueu això us deix aqui el que entenc jo per felicitat. Per a mi la felicitat són les ganes de viure. No n'hi ha cap de feliç que se suicidi ni cap suicida feliç (entre la gent sense problemes psicológics) com també hi ha felicitat si hi han esperances. Les situacions en que hi ha esperança es pot estar travessant un moment que pot arribar a ser tant difícil com es vulgui però encara queda la il·lusió de que es torni a assolir aquest estat. Llavors, sabent que portant a terme una determinada acció et sentiràs d'una manera i fent una altra cosa et sentiràs pitjor, és evident que la primera opció serà triada sigui si sigui el subjecte i els factors que hi participin. És vere que si és la persona que més estimes et veuràs dolgut si aquesta deixa de ser feliç però ningú ha dit que aquesta felicitat sigui compartida al cent per cent (podriem discutir d'això si voleu però és una altra temàtica), llavors encara hi ha possibilitats de conservar una part d'aquesta. Si et carregues la pròpia felicitat segurament en un principi puguis estar content pel benestar d'aquella persona, però deixar de ser feliç és deixar de ser feliç, no parlam perdre la felicitat "a mitges", cosa que restringeix aquesta opció a perdre tant l'esperança com tot benestar psicològic.

Llavors, només queda una opció possible. Entre viure sense ganes, amb patiment i sense possiblitats de que això vagi a millor o viure alegre i amb ganes de fer coses que et realitzen encara més, jo no tinc cap dubte.

Calvo Claudia wrote:

Ferrer Ortas Júlia wrote:
Edu, m'agrada aquesta pregunta.
I mira, sense cap dubte te donc sa meva resposta:
Te propòs un seguit d'indicacions per seguir es camí des meus pensaments. Posem que me fas aquesta pregunta i jo, com que sóc una persona egoïsta (bé, no exactament, això, a nes final explicaré lo que seria) te dic que la de la persona que més estim, val? En aquest cas en principi ell/ella deixaria de ser feliç, no? però jo continuaria amb la meva felicitat. Bé, idò lo que jo crec és que això no és de cap manera possible perquè jo no podria ser de mai feliç si la persona que més estim en aquest món no ho fos. M'explic? És a dir, jo me moriria veient que aquella persona no és feliç.
Llavors, vist que sa primera opció mos duu a sa infelicitat tant a nes meu estimat com a mi, anam per es camí de sa segona: triï carregar-me sa meva felicitat. I s'argument que t'expòs és es mateix que abans: partesc de s'idea que si ell és feliç, jo també i a la inversa (si ell no ho és, jo tampoc). Per tant, no me pots fer infeliç si no el fas infeliç primer a ell, saps?
És a dir que sa pregunta cau per es seu propi pes.

Tot això ho dic xerrant d'una visió de la felicitat com molt completa, no? és a dir, la felicitat amb tot lo que comporta. Si poguéssim dividir-la en fragments infinitament petits (df, ha, ha, ho pillaran es físics) en els quals fos possible carregar-se simplement un parell d'aquests fragments que no alteren completament sa totalitat de sa felicitat, està clar que triaria destruir sa meva part i no sa seva. (perquè encara que t'estigui posant un cas en què es primer argument que he donat no compti, es segon és fonamental i importantíssim fins i tot en aquest cas.)


Ah, i de tota manera, he d'aclarir una cosa: per jo, abans de fer aquests dos camins ja de per si, amb ses condicions que tu has marcat (la teva felicitat o la de LA PERSONA QUE MÉS ESTIMES) ja no dónen peu a seguir el primer camí que he recorregut, ja que pens que si de veritat estimes una persona com a ningú més, si l'estimes no tries mai destruir la seva felicitat, és que ni t'ho planteges. Si tries acabar amb la felicitat de la persona que més estimes, des de la meva concepció de l'amor, significa que no l'estimes ni de bon tros. Per tant per al primer camí tenim ja dos arguments que el fan inviable.

(He escrit totes ses idees sense tenir en compte en cap moment si aquesta persona t'estima a tu o no, això no hi influeix en absolut)

Bé, vaig deixar el comentari només havent llegit la pregunta i ni tan sols vaig mirar si hi havia alguna resposta per la qual cosa he de dir que estic increïblement sorpresa amb la teva perquè és exactament el que jo volia dir, penses exactament el mateix que jo i ho has expressat molt millor, sens dubte.
A més m'he fixat que en un moment deies: "sóc una persona egoïsta (Bé, no exactament, aixó, a ons final explicaré el que seria) ". Però després no l'has explicat.
Si, com jo crec, tens la mateixa idea que jo respecte a aquest tema, crec que el que intentaves dir és que tot el món és egoista, ens agradi o no. Però no un egoista des del punt de vista dolent. És a dir, cada ésser humà actua per aconseguir un objectiu: la felicitat.
Cada acció es fa per aconseguir la felicitat, no hi ha cap gest desinteressat, no existeix el "altruisme absolut". Si comparteixo el meu menjar amb algú que no té, ho faig, no només perquè tingui alguna cosa per portar-se a la boca, sinó perquè em fa feliç. D'altra manera no ho faríem.
Amb això, jo trec com a conclusió que l'egoisme vist des d'aquest punt de vista no és dolent sempre que no només afecti a la teva felicitat sinó a la dels altres.
Esper que sigui això al que et referies.

No, no volia dir exactament el que tu has dit, és que de fet no vaig dir que ho explicava però sí que ho vaig explicar, en realitat no seria una egoïsta, sino que el que estaria passant és que no estimaria aquella persona, i punt. : )

Bardají Edu wrote:A veure, us demanaria que em diguessiu una de les dues opcions sense donar-hi voltes, però es igual, us explic LA ÚNICA RESPOSTA POSSIBLE. Us carregarieu la felicitat de l'altra persona, i sense dubtar.

És impossible deixar de ser feliç a propòsit, no té cap llògica ni una. Perquè entengueu això us deix aqui el que entenc jo per felicitat. Per a mi la felicitat són les ganes de viure. No n'hi ha cap de feliç que se suicidi ni cap suicida feliç (entre la gent sense problemes psicológics) com també hi ha felicitat si hi han esperances. Les situacions en que hi ha esperança es pot estar travessant un moment que pot arribar a ser tant difícil com es vulgui però encara queda la il·lusió de que es torni a assolir aquest estat. Llavors, sabent que portant a terme una determinada acció et sentiràs d'una manera i fent una altra cosa et sentiràs pitjor, és evident que la primera opció serà triada sigui si sigui el subjecte i els factors que hi participin. És vere que si és la persona que més estimes et veuràs dolgut si aquesta deixa de ser feliç però ningú ha dit que aquesta felicitat sigui compartida al cent per cent (podriem discutir d'això si voleu però és una altra temàtica), llavors encara hi ha possibilitats de conservar una part d'aquesta. Si et carregues la pròpia felicitat segurament en un principi puguis estar content pel benestar d'aquella persona, però deixar de ser feliç és deixar de ser feliç, no parlam perdre la felicitat "a mitges", cosa que restringeix aquesta opció a perdre tant l'esperança com tot benestar psicològic.

Llavors, només queda una opció possible. Entre viure sense ganes, amb patiment i sense possiblitats de que això vagi a millor o viure alegre i amb ganes de fer coses que et realitzen encara més, jo no tinc cap dubte.

No Edu, no me convenç... continuu pensant allò que vaig escriure. Me moriria si la persona que més estim no fos feliç, i encara me moriria més si a sobre hagués estat jo qui li hagués arrabassat aquesta felicitat.

LLopis Poncell Bernat wrote:Edu, bona pregunta. HAuriem de tenir en coompte l'estimacío que hi tenim cap a la persona però com tu dius si és la que més estimam inplica que és una part important de la nostra vida de manera que si tiram la nostra per la borda fent feliç aquesta persona tendriem més possibilitats de tornar a se feliç, en canvi si tiram la seva per algun motiu,tenir aquesta persona aprop o alguna cosa que ens ''beneficii'' seria una cosa beneficiosa per tu momentàniament perquè estiries aprop de la persona que estimes però estareis aprop d'una persona constantment trista i ens acabaria per perjudicar i fer-mos infelissos a nosaltres mateixos.

Si quan destroses la teva felicitat ets capç de tornar a ser-ho perque estas amb una persona feliç, al estar tu feliç podras aconseguir que aquella persona tambe ho sigui

Bardají Edu wrote:A veure, us demanaria que em diguessiu una de les dues opcions sense donar-hi voltes, però es igual, us explic LA ÚNICA RESPOSTA POSSIBLE. Us carregarieu la felicitat de l'altra persona, i sense dubtar.

És impossible deixar de ser feliç a propòsit, no té cap llògica ni una. Perquè entengueu això us deix aqui el que entenc jo per felicitat. Per a mi la felicitat són les ganes de viure. No n'hi ha cap de feliç que se suicidi ni cap suicida feliç (entre la gent sense problemes psicológics) com també hi ha felicitat si hi han esperances. Les situacions en que hi ha esperança es pot estar travessant un moment que pot arribar a ser tant difícil com es vulgui però encara queda la il·lusió de que es torni a assolir aquest estat. Llavors, sabent que portant a terme una determinada acció et sentiràs d'una manera i fent una altra cosa et sentiràs pitjor, és evident que la primera opció serà triada sigui si sigui el subjecte i els factors que hi participin. És vere que si és la persona que més estimes et veuràs dolgut si aquesta deixa de ser feliç però ningú ha dit que aquesta felicitat sigui compartida al cent per cent (podriem discutir d'això si voleu però és una altra temàtica), llavors encara hi ha possibilitats de conservar una part d'aquesta. Si et carregues la pròpia felicitat segurament en un principi puguis estar content pel benestar d'aquella persona, però deixar de ser feliç és deixar de ser feliç, no parlam perdre la felicitat "a mitges", cosa que restringeix aquesta opció a perdre tant l'esperança com tot benestar psicològic.

Llavors, només queda una opció possible. Entre viure sense ganes, amb patiment i sense possiblitats de que això vagi a millor o viure alegre i amb ganes de fer coses que et realitzen encara més, jo no tinc cap dubte.

ES LA U UNICA RESPASTA POSSIBLE PER TU PER-HO NO PER ELS ALTRES. Nomes es la teva opinio sobre aquesta questio res mes.

Fuster Pizá Pilar wrote:

Bardají Edu wrote:A veure, us demanaria que em diguessiu una de les dues opcions sense donar-hi voltes, però es igual, us explic LA ÚNICA RESPOSTA POSSIBLE. Us carregarieu la felicitat de l'altra persona, i sense dubtar.

És impossible deixar de ser feliç a propòsit, no té cap llògica ni una. Perquè entengueu això us deix aqui el que entenc jo per felicitat. Per a mi la felicitat són les ganes de viure. No n'hi ha cap de feliç que se suicidi ni cap suicida feliç (entre la gent sense problemes psicològics) com també hi ha felicitat si hi han esperances. Les situacions en que hi ha esperança es pot estar travessant un moment que pot arribar a ser tant difícil com es vulgui però encara queda la il·lusió de que es torni a assolir aquest estat. Llavors, sabent que portant a terme una determinada acció et sentiràs d'una manera i fent una altra cosa et sentiràs pitjor, és evident que la primera opció serà triada sigui si sigui el subjecte i els factors que hi participin. És vere que si és la persona que més estimes et veuràs dolgut si aquesta deixa de ser feliç però ningú ha dit que aquesta felicitat sigui compartida al cent per cent (podriem discutir d'això si voleu però és una altra temàtica), llavors encara hi ha possibilitats de conservar una part d'aquesta. Si et carregues la pròpia felicitat segurament en un principi puguis estar content pel benestar d'aquella persona, però deixar de ser feliç és deixar de ser feliç, no parlam perdre la felicitat "a mitges", cosa que restringeix aquesta opció a perdre tant l'esperança com tot benestar psicològic.

Llavors, només queda una opció possible. Entre viure sense ganes, amb patiment i sense possiblitats de que això vagi a millor o viure alegre i amb ganes de fer coses que et realitzen encara més, jo no tinc cap dubte.

ES LA U UNICA RESPASTA POSSIBLE PER TU PER-HO NO PER ELS ALTRES. Nomes es la teva opinio sobre aquesta questio res mes.

He dit que era la única resposta possible perque llògicament ho és (em referesc a que la conclusió s'extreu mitjançant un raonament formal). Una altra cosa és que vulguis incloure premises que no hi són en el que he escrit, però tal com ho he plantejat jo no en queda d'altra. De totes maneres si m'he equivocat encantat de que em corregeixin, així que endavant.

Per una altra banda, pot semblar prepotent aquest escrit, però no ho faig amb aquest ànim. Ho he escrit així perquè ho penso i prou.

Bardají Edu wrote:

Fuster Pizá Pilar wrote:

Bardají Edu wrote:A veure, us demanaria que em diguessiu una de les dues opcions sense donar-hi voltes, però es igual, us explic LA ÚNICA RESPOSTA POSSIBLE. Us carregarieu la felicitat de l'altra persona, i sense dubtar.

És impossible deixar de ser feliç a propòsit, no té cap llògica ni una. Perquè entengueu això us deix aqui el que entenc jo per felicitat. Per a mi la felicitat són les ganes de viure. No n'hi ha cap de feliç que se suicidi ni cap suicida feliç (entre la gent sense problemes psicològics) com també hi ha felicitat si hi han esperances. Les situacions en que hi ha esperança es pot estar travessant un moment que pot arribar a ser tant difícil com es vulgui però encara queda la il·lusió de que es torni a assolir aquest estat. Llavors, sabent que portant a terme una determinada acció et sentiràs d'una manera i fent una altra cosa et sentiràs pitjor, és evident que la primera opció serà triada sigui si sigui el subjecte i els factors que hi participin. És vere que si és la persona que més estimes et veuràs dolgut si aquesta deixa de ser feliç però ningú ha dit que aquesta felicitat sigui compartida al cent per cent (podriem discutir d'això si voleu però és una altra temàtica), llavors encara hi ha possibilitats de conservar una part d'aquesta. Si et carregues la pròpia felicitat segurament en un principi puguis estar content pel benestar d'aquella persona, però deixar de ser feliç és deixar de ser feliç, no parlam perdre la felicitat "a mitges", cosa que restringeix aquesta opció a perdre tant l'esperança com tot benestar psicològic.

Llavors, només queda una opció possible. Entre viure sense ganes, amb patiment i sense possiblitats de que això vagi a millor o viure alegre i amb ganes de fer coses que et realitzen encara més, jo no tinc cap dubte.

ES LA U UNICA RESPASTA POSSIBLE PER TU PER-HO NO PER ELS ALTRES. Nomes es la teva opinio sobre aquesta questio res mes.

He dit que era la única resposta possible perque llògicament ho és (em referesc a que la conclusió s'extreu mitjançant un raonament formal). Una altra cosa és que vulguis incloure premises que no hi són en el que he escrit, però tal com ho he plantejat jo no en queda d'altra. De totes maneres si m'he equivocat encantat de que em corregeixin, així que endavant.

Per una altra banda, pot semblar prepotent aquest escrit, però no ho faig amb aquest ànim. Ho he escrit així perquè ho penso i prou.

Accept que és s'única lògicament possible, però tu de veritat ho creus? No te moriries sabent que has destroçat sa felicitat de sa persona que més estimes en aquest món? Podries continuar sent feliç??!

Ferrer Ortas Júlia wrote:

Bardají Edu wrote:

Fuster Pizá Pilar wrote:

Bardají Edu wrote:A veure, us demanaria que em diguessiu una de les dues opcions sense donar-hi voltes, però es igual, us explic LA ÚNICA RESPOSTA POSSIBLE. Us carregarieu la felicitat de l'altra persona, i sense dubtar.

És impossible deixar de ser feliç a propòsit, no té cap llògica ni una. Perquè entengueu això us deix aqui el que entenc jo per felicitat. Per a mi la felicitat són les ganes de viure. No n'hi ha cap de feliç que se suicidi ni cap suicida feliç (entre la gent sense problemes psicològics) com també hi ha felicitat si hi han esperances. Les situacions en que hi ha esperança es pot estar travessant un moment que pot arribar a ser tant difícil com es vulgui però encara queda la il·lusió de que es torni a assolir aquest estat. Llavors, sabent que portant a terme una determinada acció et sentiràs d'una manera i fent una altra cosa et sentiràs pitjor, és evident que la primera opció serà triada sigui si sigui el subjecte i els factors que hi participin. És vere que si és la persona que més estimes et veuràs dolgut si aquesta deixa de ser feliç però ningú ha dit que aquesta felicitat sigui compartida al cent per cent (podriem discutir d'això si voleu però és una altra temàtica), llavors encara hi ha possibilitats de conservar una part d'aquesta. Si et carregues la pròpia felicitat segurament en un principi puguis estar content pel benestar d'aquella persona, però deixar de ser feliç és deixar de ser feliç, no parlam perdre la felicitat "a mitges", cosa que restringeix aquesta opció a perdre tant l'esperança com tot benestar psicològic.

Llavors, només queda una opció possible. Entre viure sense ganes, amb patiment i sense possiblitats de que això vagi a millor o viure alegre i amb ganes de fer coses que et realitzen encara més, jo no tinc cap dubte.

ES LA U UNICA RESPASTA POSSIBLE PER TU PER-HO NO PER ELS ALTRES. Nomes es la teva opinio sobre aquesta questio res mes.

He dit que era la única resposta possible perque llògicament ho és (em referesc a que la conclusió s'extreu mitjançant un raonament formal). Una altra cosa és que vulguis incloure premises que no hi són en el que he escrit, però tal com ho he plantejat jo no en queda d'altra. De totes maneres si m'he equivocat encantat de que em corregeixin, així que endavant.

Per una altra banda, pot semblar prepotent aquest escrit, però no ho faig amb aquest ànim. Ho he escrit així perquè ho penso i prou.

Accept que és s'única lògicament possible, però tu de veritat ho creus? No te moriries sabent que has destroçat sa felicitat de sa persona que més estimes en aquest món? Podries continuar sent feliç??!

Supòs que si. De totes maneres, com ja he dit preferesc ser poc feliç que ser infeliç. D'altra banda podria estar content de saber que jo mateix podria ajudar a aquesta persona a recuperar les ganes de viure i seria una assegurança de conservar-la. D'altra banda potser et quedessis tirat perquè ningú ha dit que el sentiment d'estima cap a aquesta persona sigui recíproc i si no és aixi segurament et podrissis en la pitjor misèria.

Ara la pregunta és: havent-la qualificat com a l'única resposta possible baix el fet que tots tiram per allò que creiem que ens fa sentir millor... per què em demanes si seria capaç?

i no creis que la felicitat propia depen molt, per no dir unicament en la felicitat dels que t'envolten? es pot viure feliç en una familia destrosada o en una amistad falsa?